L’any 2007, l’Assemblea General de Nacions
Unides va resoldre que el 2 d’octubre (data del naixement de Gandhi) s’observaria
cada any el Dia Internacional de la No-violència i va convidar els Estats Membres, les
organitzacions civils i la ciutadania a difondre en aquesta jornada la
no-violència a través d’activitats educatives i de sensibilització.
Donat que la no-violència és un instrument
poderós per aconseguir transformacions socials i polítiques en favor de la
justícia social i el respecte als Drets Humans, des del Fons Pitiús de
Cooperació volem aprofitar aquesta efemèride per impulsar la població pitiüsa a
abandonar actituds de resignació i passivitat i a implicar-se activament en la
consecució d’una cultura de pau arreu del món. En un món on 1.000 persones
moren cada dia víctimes de la violència armada i 3.000 resulten ferides, on més
de 800 milions de persones no tenen accés a aigua potable i on la pobresa
extrema afecta més de 1.000 milions de persones, no hi caben excuses de cap
tipus per retardar més el nostre compromís individual i col·lectiu per reclamar
avanços urgents en l’eliminació d’aquestes xacres.
Si feim una mirada a la història recent, hi
trobarem èxits significatius assolits a partir de la no-violència. Els més coneguts
són, segurament, els de la descolonització de l’Índia seguint els postulats
no-violents de Gandhi i la lluita pels drets civils de la comunitat negra als
Estats Units que va encapçalar Martin Luther King. Però, n’hi ha molts d’altres
que val la pena no oblidar. La resistència no-violenta a l’ocupació nazi a
Dinamarca i Noruega (1940), als règims comunistes de Txecoslovàquia (1968) i
Polònia (1980) a la dictadura de Bolívia (1978) i d’Uruguai (1983) i, molt més
recentment, l’inici de les revoltes de la Primavera Àrab (2011) en són alguns exemples. La
revisió d’aquestes experiències no-violentes ens ha de donar confiança en el
paper que cadascun i cadascuna de nosaltres podem desenvolupar en la creació
d’un món més habitable i més respectuós amb els drets humans i amb la justícia
social.
Així i tot, la idea que la violència directa,
estructural o cultural, va unida sense remei a la condició humana està molt
arrelada en el pensament col·lectiu, fins al punt que moltes persones la consideren
una veritat incontestable. Però, aquesta és només una actitud acomodada que
permet autojustificar la manca de responsabilització en la millora de la
capacitat pròpia de fer front als conflictes que ens afecten com a individus i
com a societat.
És fonamental, doncs, que unim el nostre
esforç al de multitud d’organitzacions que treballen arreu del món per
aconseguir avançar en la cultura de pau i en el desenvolupament sostenible de
tots els pobles. Afortunadament, en les darreres dècades, han agafat molta
volada propostes de persones i organitzacions civils que defensen que la pau no
només és necessària, sinó també possible, sempre que se li dediqui un esforç
decidit i continuat. Amb l’impuls d’aquests moviments, s’han fet passes molt
importants. És el cas de la realització al juliol de 2012 a les Nacions Unides
d’una Conferència per a un Tractat Internacional sobre Comerç d’Armes. Tot i
que ha acabat sense cap acord signat (com en altres ocasions, per manca de
compromís polític amb la protecció de vides humanes), ha quedat demostrat que
aconseguir la pau és una urgència que està més present cada vegada a les
agendes internacionals.
Per tot això, no ens quedem aturats: treballem
amb la força de la no-violència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada