DRET HUMÀ A L’AIGUA?

 Nacions Unides va declarar el 22 de març Dia Mundial de l’Aigua que s’està celebrant a partir de la resolució adoptada en 1993. Anys després, el 28 de juliol de 2010, l’Assemblea General de Nacions Unides va reconèixer explícitament el dret humà a l’aigua i al sanejament per considerar que ambdós són essencials per a la realització de tots els drets humans.

Resulta estrany que una necessitat tan bàsica com és l’aigua no hagi estat reconeguda com a dret fins fa tres anys. És cert que aquest fet no modifica substancialment la situació de moltes persones en quant a l’accés a l’aigua però, almenys, li dóna categoria dins el dret internacional.

No obstant això, la realitat actual ens mostra unes xifres que són prova del fracàs en la consecució d’aquest dret: una sisena part de la població mundial no té accés a l’aigua potable, el 80% de les malalties que afecten els habitants dels països del Sud es contreuen per beure aigua no apta per al consum i tres milions d’infants moren anualment a causa de la diarrea.

A més d’això, no podem oblidar que l’accés a l’aliment adequat a les zones rurals de molts països del Sud depèn en gran mesura de l’accés a recursos naturals com l’aigua, necessària per a la seva producció. Per exemple, produir un kilogram d’arròs necessita prop de 3.500 litres d’aigua i un kilogram de vedella en necessita uns 15.000. De fet, si aquest consum el miram des de la nostra perspectiva, s’ha de dir que el canvi en la nostra dieta ha suposat l’impacte més gros sobre el consum d’aigua dels últims 30 anys.

Continuant amb el nostre consum d’aigua, aquest està entre els 200 i 300 litres per persona i dia a la major part dels països d’Europa, mentre que a un país com Moçambic, el consum és  menor de 10 litres. Com es pot intuir, cap de les dues xifres resulta adequada: el consum d’aigua al Nord és desmesurat mentre que una persona que viu amb 10 litres diaris no pot tenir una vida saludable.

És per això que, al llarg dels tretze anys d’existència del Fons, s’han finançat multitud de  projectes relacionats amb l’accés a aquest recurs bàsic per a la vida a països com Moçambic, Tibet, El Salvador, Nicaragua o Perú. Però, més enllà dels projectes, el Fons també va dedicar una campanya, fa dos anys, a conscienciar la població pitiüsa sobre la necessitat de fer una despesa més racional de l’aigua i a denunciar les situacions de injustícia que es donen al voltant d’aquest preuat recurs.

Entre aquestes situacions d’injustícia destaca la progressiva mercantilització de l’aigua. Vivim en un món on sembla que tot està en venda. A diari, escoltam notícies que ens posen sobre la pista de què l’objectiu no és conservar els recursos que hi ha al món sinó acumular-los per controlar-ne els preus i treure’n més benefici. I això, desgraciadament, és el que està passant amb l’aigua. Els governs tenen la responsabilitat de tenir cura dels bens comuns, de gestionar-los assegurant la seva sostenibilitat. Aquests objectius, que vetllen pel benestar de tots naltros, es contradiuen sovint amb el principal objectiu que tenen les empreses privades i que no és altre que l’augment del benefici.

En alguns casos, hi ha governs que es veuen pressionats a posar en mans d’empreses privades la gestió de l’aigua. Als països del Sud, on molts d’infants beuen aigua que no és apta per al consum, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional imposen la privatització dels serveis d’aigua com a condició prèvia per al refinançament del deute.

Però hi ha altres governs que estan eludint la seva responsabilitat a l’hora de garantir el dret a l’aigua. D’aquesta manera, en no tenir accés als serveis finançats amb sous públics, les persones pobres acaben pagant més cara l’aigua que les persones riques, perquè es veuen obligats a obtenir-la de fonts il·legals o de venedors privats. Si no es poden permetre pagar el preu que els demanen, consumiran aigua no potable.

Les escasses reserves d’aigua dolça que hi ha al planeta són un patrimoni de la humanitat i, per tant, la seva protecció es converteix en una responsabilitat de cadascun de naltros a nivell individual i dels nostres governants com a garants dels nostre benestar. I en això, no hi ha excuses.

DONA I DESENVOLUPAMENT

Si algú s’atura a mirar amb deteniment els projectes que ha finançat el Fons Pitiús de Cooperació en els seus tretze anys d’història, veurà que un nombre elevat d’aquests té la dona com a beneficiària principal. Podrà comprovar que ha estat una constant l’aprovació de projectes d’alfabetització, de formació professional i per a la salut, de promoció econòmica i d’enfortiment d’organitzacions per a la defensa dels drets, amb la dona com a destinatària i protagonista (especialment dones que pateixen una doble marginació pel fet de pertànyer a l’àmbit rural i a comunitats indígenes). I, finalment, veurà també com, en la resta dels projectes, s’hi ha tengut sempre en compte l’enfocament de gènere.

Per què s’ha produït aquesta situació? No és casualitat, sinó fruit d’una decisió conscient i fonamentada. L’apoderament de la dona, la millora de la seva autonomia individual i col·lectiva, per tal que pugui ocupar un espai igualitari tant en l’àmbit familiar com en els espais de decisió municipals o estatals, no és només una qüestió de justícia, sinó un fet imprescindible per aconseguir un desenvolupament just i sostenible de totes les societats. Investigacions d’organitzacions internacionals com la FAO o la Unesco així ho confirmen: posar més recursos en mans de les dones aporta resultats beneficiosos per a la salut, l’educació i la nutrició del conjunt de la família i de la comunitat. En canvi, quan el poder de decisió i els recursos recauen només en el homes, quan les dones desconeixen els seus drets i no tenen els canals necessaris per a defensar-los, els beneficis solen distribuir-se de forma menys equitativa i els avenços per sortir de la pobresa són molt inferiors.

Per aquest motiu, avui que es commemora el Dia Internacional de la Dona, és una bona oportunitat per recordar que, tot i les millores que s’han produït en alguns indrets, no podem adormir-nos perquè queda molt camí per recórrer i moltes transformacions estructurals i culturals que s’han de produir per avançar cap a la igualtat entre homes i dones i, per tant, cap a la justícia. Fixem-nos en aquests exemples extrets de dades del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament: només el 2% de les dones és posseïdora de terra, només un 3% aconsegueix accedir a un crèdit bancari, un 65% de la població analfabeta són dones i un 60% de persones que pateix fam crònica són dones i nenes. Clarament, no se’ns presenta al davant una realitat que ofereixi molts motius per a l’esperança, però aquestes dades sí que han de ser un impuls per fer més ferm el compromís de la societat i de les institucions públiques de les Pitiüses amb la cooperació i amb la defensa dels drets de les dones. Res no ens pot fer defallir en la lluita per aconseguir arreu del món l’eradicació de qualsevol tipus de discriminació per motiu de gènere. Tot i les dificultats dels temps actuals, pensant en la justícia i en el desenvolupament de tota la humanitat, no ens ha de valer cap argument, per fer passes endarrere.