EN FAVOR DEL RESPECTE DELS DRETS DE LES PERSONES REFUGIADES

Ahir va ser el Dia de les Persones Refugiades. Per aquest motiu és necessari recordar que, segons Nacions Unides, cada minut 24 persones ho han de deixar tot per fugir de la guerra, la persecució o el terror. És una dada tan colpidora que no ens pot deixar indiferents i que ens ha de motivar per entendre, amb la raó i amb l'emoció, què representa aquest fet per a les persones que han de cercar refugi.

Quan en el mes de juny de 2016 iniciàrem des del Fons Pitiús la campanya "Conflictes i migracions: un viatge incert" que ara arriba a la seua fi, ens marcàrem com objectius fonamentals reflexionar al voltant de les causes que provoquen aquests desplaçaments forçats i treballar, a partir d'aquí, per prevenir el sorgiment d'actituds xenòfobes.

Al llarg de l'any, el Fons ha programat activitats diverses (exposicions, conferències, cursos de formació...) dirigides a un públic també divers, però amb un denominador comú: apropar la ciutadania pitiüsa a la realitat en què viuen les persones que han hagut de fugir. Ho hem fet des del convenciment que no basta entendre les causes objectives que les han obligat a sortir de ca seua per considerar que és una situació que ens ateny i que precisa la nostra implicació. És necessari també apropar-se a la seua vivència emocional, des de l'empatia, per tal de comprendre que són persones que estan passant una situació d'angoixa, de por, d'incertesa, d'enyor de tot allò que constituïa la seua quotidianitat, de desprotecció, de dolor per la pèrdua... En definitiva, que es tracta de persones i no de xifres buides.

D’altra banda, la campanya iniciada pel Fons també tenia per objectiu denunciar l’incompliment, per part de les institucions europees i dels seus governs, de la legalitat internacional en matèria de persones refugiades.  La Unió Europea, lluny de facilitar la protecció internacional d’aquestes persones ha centrat els esforços en impedir-los l’arribada, prioritzant el reforç, control i externalització de les fronteres per damunt dels drets humans. El que fa un parell d’anys es catalogava d’inoperància i  falta de coordinació, avui ho veiem com una falta de voluntat política i una manca total de solidaritat.

Si atenem a les persones que han perdut la vida a la Mediterrània en 2017 trobarem bona prova d’això. Fins el moment són 1808 i, malgrat el que representa aquesta xifra, no s’està treballant d’una forma decidida en l'obertura de vies legals i segures. D'altra banda, quan falten només tres mesos per acabar el termini que es va marcar la U.E. per a acollir 160.000 persones refugiades, els estats europeus estan molt lluny d'assolir aquest objectiu. En concret, Espanya es va comprometre a acollir 17.337 persones refugiades i, a hores d'ara, només s'ha arribat a la pobríssima xifra de 886 persones reubicades des de Grècia i Itàlia i 418 reassentades des de camps de refugiats de Jordània i Líban.

Aquest regateig i falta de compromís ens avergonyeix com a persones i ens fa preguntar quins són els valors que ens sustenten com a societat. Per això, no està de més citar al filòsof Tzvetan Todorov. Per ell, ser civilitat consisteix en ser capaç de reconèixer  plenament la humanitat dels altres, encara que tenguin rostres i hàbits diferents als nostres; saber posar-se al seu lloc i mirar-nos a naltros mateixos com des de fora.

D'ALLÒ QUE ELS ULLS NO VEUEN, EL COR NO SE'N DOL

Guerres, morts, desplaçaments forçats, més morts, fronteres protegides amb concertines, brots xenòfobs... Hi ha al nostre voltant realitats tan aberrants i injustes que podrien increpar-nos, commoure, interpel·lar, avergonyir, enrabiar, obligar-nos a reflexionar, fer-nos mal... Però no ho fan. No ho poden fer, perquè no els ho permetem. Hem girat l'esquena a les persones que viuen immerses en aquestes realitats, perquè tal i com diu el refranyer D'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol. Podríem informar-nos, podríem participar en aquella concentració de protesta, podríem anar a una exposició amb imatges d'una zona en guerra, podríem adherir-nos a una organització que defensa els drets humans, podríem esforçar-nos per rebutjar prejudicis i estereotips en lloc de persones... Podríem, podríem..., però no ho feim, perquè això ens trauria de la nostra tan preuada comoditat i potser ens impulsaria a passar a l'acció. Tenim por o peresa de sentir aquestes emocions, quan són imprescindibles per a generar canvis. No podem fer passes endavant sense primer conèixer la situació, entendre-la, sentir-la, fer-la també nostra.  

No es tracta només d'una actitud individual. Els mateixos governs europeus ens en donen exemple quan es desentenen de la seua obligació legal i humanitària de protegir les persones que fugen de la violència i del terror i d'intentar acabar amb l'arrel dels conflictes que els han obligat a deixar les seues cases.

No és temps de tancar els ulls ni d'abaixar els caps... Són els drets humans, que fins fa poc semblaven avançar a bon ritme, els que estan en joc. Despertem!

EUROPA: CRISI HUMANITÀRIA, CRISI DE VALORS

Entre gener i maig més de 200.000 persones han creuat el Mediterrani i 2.510 han perdut la vida intentant-ho. Fugen per salvar les seves vides, com ho faria qualsevol de naltros, i sembla que res no els pugui detenir. Si ens posam en la seva pell sentirem por, desesperança, inseguretat, abandonament i, malgrat tot això, la ferma determinació de buscar un espai on ens puguem sentir segurs.

Les institucions i els governs europeus tenen l’obligació legal i ètica de posar tots els mitjans per evitar la pèrdua de més vides i atendre, socórrer i acollir les persones refugiades, ubicant-les en un entorn segur que pugui satisfer les seves necessitats bàsiques. Però, lluny d’això, Europa ha defugit la seva responsabilitat envers aquestes persones. Decisions com la de tancar les fronteres dels països veïns de Grècia o l’acord amb Turquia per deportar les persones que arribin a les costes europees, xoquen de ple amb les normes internacionals que reconeixen i regulen el dret d’asil.

La manca de compromís s’ha posat de manifest per part de tots i cadascun dels països europeus. Si ens fixam en Espanya, per exemple, el nombre de persones refugiades que seran acollides a finals d’aquest mes de juny serà de 586, davant les 14.931 persones que la Comissió Europea li va demanar que acollís en setembre de 2015.

Davant aquesta situació, qualificada pel Secretari de Nacions Unides de crisi de solidaritat, hem de recordar que el 13 de desembre de 2007, tots els països europeus firmaren el Tractat de Lisboa. En el marc d’aquest acord, es recollien els valors europeus fonamentals, que segons es diu textualment són “el respecte de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’Estat de Dret i el respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a les minories”. Malauradament, al llarg dels darrers mesos, s’ha fet evident que aquests valors han quedat reduïts a la mínima expressió, guanyant terreny uns altres interessos que res tenen a veure en situar a la persona en el centre d’interés.

Però mentre les autoritats europees han quedat paralitzades, s’ha de destacar la mobilització de les institucions locals i de la ciutadania per defensar precisament els valors de la dignitat i la solidaritat. Així, les institucions d’Eivissa i Formentera han assumit la seva responsabilitat, mostrant la seva disposició a atendre les persones refugiades mitjançant l’acolliment i la integració als seus territoris; la ciutadania, amb el suport de les institucions o per la seva banda, ha encapçalat iniciatives que posen en valor tots aquests principis.

Al nostre territori, les institucions públiques i les ONG que treballen en l’àmbit internacional conflueixen en el Fons Pitiús de Cooperació. És a través d’aquesta eina de coordinació on s’ha engegat una campanya de sensibilització per prevenir actituds xenòfobes i reflexionar al voltant de les causes que provoquen els desplaçaments forçats, fomentant una visió crítica de les mateixes.

Ahir va ser el Dia Mundial de les Persones Refugiades i, amb aquest motiu, les institucions i entitats que formam part del Fons Pitiús de Cooperació volem apel·lar a la responsabilitat col·lectiva per donar una resposta adient a aquesta crisi humanitària, reivindicar el respecte als drets humans i a les llibertats i manifestar el nostre compromís en la seva defensa.

Vanessa Parellada Torres

Vicepresidenta del Fons Pitiús de Cooperació

ÉS NECESSÀRIA LA VIOLÈNCIA?

Si un company/a et pega, defensa't! Pega tu també, torna-li! Les persones que, com nosaltres, estau en contacte amb infants, haureu sentit alguna vegada com pares o mares ensenyen als seus fills o a les seues filles que aquest és el mitjà adequat per fer front als conflictes que puguin sorgir entre companys/es.

Podríem considerar-ho exclusivament una qüestió anecdòtica, però tenim la certesa que va més enllà d'això. És un reflex d'una realitat social que encara és molt palpable, tant en l'àmbit local com global. Només fa falta obrir la mirada al nostre voltant i a la resta del món per comprovar-ho. Malauradament, en la resolució de conflictes està encara arrelada la convicció de què la violència és un mitjà útil, necessari i plenament justificat per aconseguir una solució.

Cal allunyar-nos definitivament d'aquests plantejaments que ja han demostrat sobradament al llarg de la Història la seua total ineficàcia. Ara que s'apropa el Dia Escolar de la No-violència i la Pau en què es recordarà la figura i el pensament de Gandhi, en el Fons Pitiús tenim la convicció que urgeix integrar en la nostra vida tres de les seues reflexions més conegudes:

- Ull per ull i el món acabarà cec (perquè la violència només genera violència, no arriba a la base dels conflictes i , per tant, no té la capacitat de resoldre'ls).

- Allò que s'obté amb violència, només es pot mantenir amb violència (perquè la violència genera odi, injustícia i dolor, que acaba cristal·litzant, de seguida o temps després, en un altre esclat violent).

- I finalment, la idea que hauria d'esdevenir el nostre motor d'acció diària: No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí.

Què en pensau? Hi estau d'acord? Li donam, per fi, una oportunitat a la no-violència i a la pau?

JO NO SOM RACISTA, PERÒ...

Jo no som racista, però les persones que provenen d'aquella cultura no són de fiar.

Jo no som racista, però no vull que venguin al nostre país a robar-nos la feina.

Jo no som racista, però quan vaig al centre de salut sempre està ple de persones que han arribat de fora i per això he de fer més cua.

Jo no som racista, però no vull que els diners dels meus impostos es destinin a la cooperació per al desenvolupament. Aquí també hi ha molts problemes.

Segur que en algun moment hem sentit afirmacions semblants a aquestes, tal vegada pronunciades per persones del nostre entorn proper o tal vegada per algú que s'expressava a través dels mitjans de comunicació.

Un esforç, per petit que sigui, per intentar anar més enllà de la simplicitat d'aquestes sentències, ens mostraria de ben segur que es basen només en estereotips i prejudicis, en una incapacitat manifesta per a l'empatia, en una manca de respecte cap a la diferència o, fins i tot, en una por irracional cap a ella. Potser, també trobaríem que es fonamenten en una falta d'informació suficient per comprendre el funcionament del món global, que ens interrelaciona més que mai amb la resta de persones del món.

Què trobau? Valdria la pena fer aquest esforç? Podríem avançar cap a un pensament més crític i acurat que ens allunyàs de les aparences i ens permetés entendre quina repercussió tenen les nostres accions sobre altres persones? Què hi guanyaríem? Comprendríem millor el fenomen migratori?

ACCÉS DE LES NENES A L’EDUCACIÓ: AVENÇOS?

A vegades, és fàcil caure en el desànim quan observam la situació precària en què es troben els Drets Humans en el món. I si, més en concret, analitzam el nivell de respecte dels drets de les dones i de les nenes assolit fins ara, podem caure en la temptació de pensar que els esforços que s’han fet no han tengut resultats positius. Però ens equivocaríem si deixàssim que ens dominàs aquesta impressió negativa, ja que existeixen dades objectives que confirmen que s’han produït avenços importants en els darrers anys.

Fixem-nos, per exemple, en l’accés de les nenes a l’educació. En el nostre entorn, a Eivissa i Formentera mateix, gairebé tothom coneix alguna dona major que no va poder assistir a l’escola de petita perquè li atorgaren la responsabilitat d’ocupar-se de multitud de tasques domèstiques o perquè la seua família no va considerar que fos útil ni oportú que una nena estudiàs. Això que passava encara no fa un segle, els sona a autèntica ciència ficció a les nenes i els nens que van avui a l’escola. És, afortunadament, una situació completament superada.

Aquest fet que podem comprovar empíricament al nostre voltant, és una tendència imparable arreu del món, no només en els països que solem anomenar desenvolupats. Si bé és cert que avui són encara 58 milions d’infants  (eren 100 milions l’any 2000) els que no van a l’escola arreu del planeta i que d’aquests més de 35 milions són boixes, els darrers informes de Nacions Unides sobre l’avenç dels Objectius del Mil·lenni, constaten que gairebé totes les regions han aconseguit l’equitat de gènere en la matriculació a l’escola primària. Només Àfrica subsahariana, Àsia occidental i Oceania no l’han pogut assolir encara, però les dades mostren que entre 1990 i 2012 han incrementat molt clarament l’accés de les nenes a l’educació primària. A més, hi ha zones amb un progrés espectacular. L’any 1990 a l’Àsia meridional només 74 nenes per cada 100 nens estaven matriculades a primària i l’any 2012 la taxa de matriculació ja s’havia equiparat completament.

Aquesta millora que constaten les xifres, tendrà també un efecte positiu en el desenvolupament de tota la societat. L’accés d’una nena a l’educació és una qüestió bàsica de justícia i de respecte dels seus drets, però també una inversió que afavoreix el benestar de les persones que l’envolten. Una nena que pot anar a escola i que no es veu forçada a abandonar-la prematurament, té més capacitat per endarrerir el seu matrimoni i la maternitat i, a més, té menys descendència, més sana i amb millor educació. A més, té oportunitat d’accés a una feina digna i ben remunerada i això facilita que ella i la seua família puguin sortir del cercle de la pobresa.

Davant aquesta realitat, i donat que el desànim porta a la inacció, no hauríem d’oblidar mai d’on venim per poder constatar la magnitud de les millores que s’han assolit. Això sí, tampoc hauríem d’oblidar que tant en el dret de les nenes a l’educació com en la resta de Drets Humans de dones i homes, queda encara una llarga lluita present i futura de la qual n’hauríem de ser protagonistes cadascun/a de nosaltres.

  

Campanya de sensibilització: SER DONA AVUI

Des del seus inicis, ara fa 15 anys, el Fons Pitiús de Cooperació ha dedicat una atenció especial a la lluita contra la discriminació de la dona i contra la violació dels seus drets fonamentals. Això s’ha fet per raons evidents de justícia, però també, com ho demostren nombrosos estudis, perquè l’avanç del desenvolupament humà en el món està íntimament lligat a la superació de la mil·lenària discriminació de la dona. Així, per exemple, s’ha comprovat que l’accés de la dona a l’educació té una incidència decisiva en la reducció de la desnutrició infantil.

Tot i els esforços que es dediquen a fer front a aquesta xacra des d’organitzacions governamentals i no governamentals d’arreu del món, la realitat és que la desigualtat i la discriminació per motiu de gènere és present, encara avui,  a tots els països i a tots els àmbits de la vida, des del familiar a l’econòmic, social, institucional, etc. Amb dades de Nacions Unides, es comprova que en el món les dones tenen més difícil l’accés a una feina i que, quan l’obtenen, pateixen discriminació salarial; que no tenen en moltes ocasions accés a educació bàsica o a serveis de salut; que dones i nenes pateixen la violència directa, l’estructural i la cultural arreu del món; que estan mal representades en els espais de decisió, etc.

Per tot això, des de setembre de 2014 a juny de 2015, el Fons Pitiús ha decidit situar la lluita en favor dels drets de la dona i de la igualtat de gènere com a temàtica central de la seua nova campanya de sensibilització. Ens unim així, a la crida que ONU Dones ha fet  per mobilitzar la ciutadania mundial durant aquest any previ a la commemoració del 20è aniversari (Beijing + 20) de la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona, que va ser un  punt d’inflexió en l’agenda mundial d’igualtat de gènere. En 2015, Nacions Unides avaluarà els progressos que s’han fet en els darrers 20 anys i les injustícies que encara són vigents. Des d’aquí, també volem aportar el nostre esforç a aquesta causa que ha de ser comuna a tota la humanitat.