ACCÉS DE LES NENES A L’EDUCACIÓ: AVENÇOS?

A vegades, és fàcil caure en el desànim quan observam la situació precària en què es troben els Drets Humans en el món. I si, més en concret, analitzam el nivell de respecte dels drets de les dones i de les nenes assolit fins ara, podem caure en la temptació de pensar que els esforços que s’han fet no han tengut resultats positius. Però ens equivocaríem si deixàssim que ens dominàs aquesta impressió negativa, ja que existeixen dades objectives que confirmen que s’han produït avenços importants en els darrers anys.

Fixem-nos, per exemple, en l’accés de les nenes a l’educació. En el nostre entorn, a Eivissa i Formentera mateix, gairebé tothom coneix alguna dona major que no va poder assistir a l’escola de petita perquè li atorgaren la responsabilitat d’ocupar-se de multitud de tasques domèstiques o perquè la seua família no va considerar que fos útil ni oportú que una nena estudiàs. Això que passava encara no fa un segle, els sona a autèntica ciència ficció a les nenes i els nens que van avui a l’escola. És, afortunadament, una situació completament superada.

Aquest fet que podem comprovar empíricament al nostre voltant, és una tendència imparable arreu del món, no només en els països que solem anomenar desenvolupats. Si bé és cert que avui són encara 58 milions d’infants  (eren 100 milions l’any 2000) els que no van a l’escola arreu del planeta i que d’aquests més de 35 milions són boixes, els darrers informes de Nacions Unides sobre l’avenç dels Objectius del Mil·lenni, constaten que gairebé totes les regions han aconseguit l’equitat de gènere en la matriculació a l’escola primària. Només Àfrica subsahariana, Àsia occidental i Oceania no l’han pogut assolir encara, però les dades mostren que entre 1990 i 2012 han incrementat molt clarament l’accés de les nenes a l’educació primària. A més, hi ha zones amb un progrés espectacular. L’any 1990 a l’Àsia meridional només 74 nenes per cada 100 nens estaven matriculades a primària i l’any 2012 la taxa de matriculació ja s’havia equiparat completament.

Aquesta millora que constaten les xifres, tendrà també un efecte positiu en el desenvolupament de tota la societat. L’accés d’una nena a l’educació és una qüestió bàsica de justícia i de respecte dels seus drets, però també una inversió que afavoreix el benestar de les persones que l’envolten. Una nena que pot anar a escola i que no es veu forçada a abandonar-la prematurament, té més capacitat per endarrerir el seu matrimoni i la maternitat i, a més, té menys descendència, més sana i amb millor educació. A més, té oportunitat d’accés a una feina digna i ben remunerada i això facilita que ella i la seua família puguin sortir del cercle de la pobresa.

Davant aquesta realitat, i donat que el desànim porta a la inacció, no hauríem d’oblidar mai d’on venim per poder constatar la magnitud de les millores que s’han assolit. Això sí, tampoc hauríem d’oblidar que tant en el dret de les nenes a l’educació com en la resta de Drets Humans de dones i homes, queda encara una llarga lluita present i futura de la qual n’hauríem de ser protagonistes cadascun/a de nosaltres.

  

Campanya de sensibilització: SER DONA AVUI

Des del seus inicis, ara fa 15 anys, el Fons Pitiús de Cooperació ha dedicat una atenció especial a la lluita contra la discriminació de la dona i contra la violació dels seus drets fonamentals. Això s’ha fet per raons evidents de justícia, però també, com ho demostren nombrosos estudis, perquè l’avanç del desenvolupament humà en el món està íntimament lligat a la superació de la mil·lenària discriminació de la dona. Així, per exemple, s’ha comprovat que l’accés de la dona a l’educació té una incidència decisiva en la reducció de la desnutrició infantil.

Tot i els esforços que es dediquen a fer front a aquesta xacra des d’organitzacions governamentals i no governamentals d’arreu del món, la realitat és que la desigualtat i la discriminació per motiu de gènere és present, encara avui,  a tots els països i a tots els àmbits de la vida, des del familiar a l’econòmic, social, institucional, etc. Amb dades de Nacions Unides, es comprova que en el món les dones tenen més difícil l’accés a una feina i que, quan l’obtenen, pateixen discriminació salarial; que no tenen en moltes ocasions accés a educació bàsica o a serveis de salut; que dones i nenes pateixen la violència directa, l’estructural i la cultural arreu del món; que estan mal representades en els espais de decisió, etc.

Per tot això, des de setembre de 2014 a juny de 2015, el Fons Pitiús ha decidit situar la lluita en favor dels drets de la dona i de la igualtat de gènere com a temàtica central de la seua nova campanya de sensibilització. Ens unim així, a la crida que ONU Dones ha fet  per mobilitzar la ciutadania mundial durant aquest any previ a la commemoració del 20è aniversari (Beijing + 20) de la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona, que va ser un  punt d’inflexió en l’agenda mundial d’igualtat de gènere. En 2015, Nacions Unides avaluarà els progressos que s’han fet en els darrers 20 anys i les injustícies que encara són vigents. Des d’aquí, també volem aportar el nostre esforç a aquesta causa que ha de ser comuna a tota la humanitat.

PRONUNCIAMENT DEL FONS PITIÚS DE COOPERACIÓ SOBRE EL CONFLICTE A LA FRANJA DE GAZA

El Fons Pitiús de Cooperació, format per tots els ajuntaments de l’illa d’Eivissa, el Consell Insular d’Eivissa, el Consell Insular de Formentera, el Govern de les Illes Balears i les ONG que, des de les Pitiüses, treballen en cooperació internacional, condemna enèrgicament la nova escalada de violència entre palestins i israelians que ha provocat  més de mil dues-centes víctimes (la majoria civils) i milers de persones ferides. El Fons expressa la seva solidaritat amb totes aquestes víctimes.

Considerem inacceptable la utilització de les forces militars i la violència com a vies per resoldre el conflicte israeliano-palestí que, després de més de seixanta anys, segueix provocant situacions de violació dels drets humans, d’abús, milers de morts i famílies destrossades. Des del Fons, defensam el valor del diàleg i el respecte dels drets humans de les persones i els pobles com a camí per a la construcció d’una pau justa que posi fi a aquest conflicte.

Per tot això, la nostra entitat fa una crida a les parts enfrontades i als actors implicats perquè aturin de manera immediata els bombardejos i les accions criminals que atempten contra la població civil innocent, vulnerant el dret humanitari. Paral·lelament, demana que la comunitat internacional assumeixi la seva responsabilitat i prengui les mesures polítiques, jurídiques i diplomàtiques necessàries per fer complir els acords internacionals que s’han firmat per evitar situacions de violència com les que es viuen ara.

Entenem que posar fi al conflicte israeliano-palestí és una qüestió de justícia moral que també requereix d’accions concretes com que tots els governs, entre ells el de l’Estat espanyol, aturin el suport al comerç d’armes amb l’estat d’Israel i es posicionin, de manera ferma i compromesa, tot exigint el compliment de les resolucions de les Nacions Unides sobre el conflicte i reclamant el fi de la violència.

El Fons Pitiús de Cooperació, així mateix, té el deure de recordar els nombrosos conflictes armats oberts en aquests moments arreu del món i que, malgrat provocar milers de víctimes mortals, s’estan convertint en crisis silencioses i oblidades.

SOM COHERENTS QUAN CONSUMIM PETROLI?

A vegades, fins que no veiem que alguna situació injusta ens pot afectar directament, no li donam la importància que mereixeria ni dedicam suficients esforços a combatre-la. Ara que, a Eivissa i Formentera, tenim molt prop el risc que en el nostre entorn s’hi realitzin prospeccions petrolieres, hem començat a preocupar-nos per les conseqüències socials, econòmiques i ambientals que pot tenir l’extracció del petroli per a les nostres illes. És una reacció ben natural, per defensar el nostre medi i la indústria turística.

Però és evident que, fins aquest moment, hem estat beneficiant-nos de l’energia produïda amb petroli provinent d’altres indrets del món. Ens hem desplaçat amb mitjans de transport que funcionen amb petroli; hem consumit productes transportats gràcies al petroli; hem utilitzat materials que provenen del petroli (plàstics, detergents, pintures, pesticides, cosmètics, asfalt...) i, mentrestant, no hem cavil·lat massa sobre el que la nostra forma de vida, totalment depenent d’aquest recurs, estava causant tant al planeta com a milions de persones.

Per aquest motiu, les conseqüències negatives que ara temem aquí, ja les sofreixen poblacions de molts altres llocs des de fa dècades. És el cas de milers de persones que viuen al delta del Níger i que es veuen obligades a beure, cuinar i netejar amb aigua contaminada per les extraccions petrolieres i que, a més, ja tenen malmesos els seus mitjans de subsistència: les terres de conreu, la pesca, etc. També és el cas de poblacions indígenes, que en ocasions no han consumit mai cap derivat del petroli, però que en pateixen l’impacte directe. A l’Amazònia equatoriana, per exemple,  moltes comunitats estan afectades per una elevada taxa de càncer i per molts altres problemes de salut i, algunes d’elles, s’han vist abocades a un desplaçament forçat. I també hem de tenir en compte l’enorme injustícia que representa el fet que el canvi climàtic incideixi de manera molt especial en les persones més pobres dels països del Sud, que no són les responsables de les emissions de CO2 i gasos d’efecte hivernacle que es generen amb el refinament i consum del petroli.

Aquests són només tres exemples d’una realitat molt més extensa que ens hauria de fer reflexionar sobre aquesta qüestió: què és el que no volem: el petroli a les nostres costes o un món basat en la injustícia energètica? Si la resposta va en la línia de la segona opció, es farà necessària una conscienciació profunda que ens porti a canvis profunds en les nostres actituds diàries. El consum d’aliments i d’altres productes de km 0, un major ús del transport públic, de la bicicleta o de les cames, la reducció del consum de plàstics i de tot allò que no sigui necessari per a la nostra vida, haurien de formar part ben aviat dels nostres hàbits quotidians. Això sí, aquests canvis hauran d’anar acompanyats per una defensa ferma i contundent de les energies renovables i del respecte dels drets humans i dels mitjans de subsistència de totes les persones del món.

RESOLUCIÓ DE L’ASSEMBLEA DEL FONS PITIÚS DE COOPERACIÓ EN RELACIÓ A L’APROVACIÓ DE LA LLEI DE RACIONALITZACIÓ I SOSTENIBILITAT DE L’ADMINISTRACIÓ LOCAL

El passat 27 de desembre de 2013, el Govern de l’Estat va aprovar la Llei 27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local, publicada en el BOE n. 312 de 30 de desembre de 2013. Aquesta llei redefineix les competències que han de desenvolupar les Administracions locals per tal que no hi hagi duplicitats ni solapaments amb les competències estatals i autonòmiques. És una llei que obre una porta a un canvi substancial en l’organització i les funcions de les administracions públiques locals.

Els membres de l’assemblea del Fons Pitiús de Cooperació estam especialment preocupats pel desenvolupament que es vol donar a aquesta llei en el nostre àmbit territorial i a les conseqüències que aquesta llei pot tenir en la futura cooperació al desenvolupament.

El Fons Pitiús de Cooperació treballa des de fa 15 anys en cooperació per al desenvolupament a partir de la sensibilització, la gestió de fons i la incidència pública. Entre els seus objectius hi ha fomentar la solidaritat i la defensa dels drets humans.

La cooperació al desenvolupament realitzada des de l’àmbit local fomenta la implicació i la participació ciutadana. El Fons Pitiús de Cooperació és una entitat de cooperació descentralitzada que ha demostrat la seva eficiència i eficàcia en la gestió de projectes de desenvolupament i d’impuls de la solidaritat ciutadana.

Les administracions públiques són les encarregades de garantir els drets bàsics a tots els ciutadans i ciutadanes. Malgrat això, la llei 27/2013 planteja un allunyament dels municipis dels ciutadans que pot ser especialment greu en el que respecta a l’accés als serveis socials per part de les persones en situació de major vulnerabilitat. La racionalització de l’administració local no ha de passar per estalviar recursos per a la consecució d’un món més just, tant per a les persones que tenim més properes (com és el cas dels serveis socials que també consideram que s’han de seguir oferint i potenciant) com per a les que viuen en llocs més llunyans i menys afavorits.

Per tot això, l’Assemblea del Fons Pitiús de Cooperació, davant el desenvolupament de la Llei 27/2013 de 27 de desembre de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local, sol·licita al Govern Balear, al Consell Insular d’Eivissa, al Consell Insular de Formentera, a l’Ajuntament d’Eivissa, a l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany, a l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja, a l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia i a l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu:

- Que mantinguin el seu compromís amb la cooperació internacional, un compromís que implica treballar per reduir les desigualtats existents entre les persones per raó del lloc on viuen. La ciutadania d’Eivissa i Formentera ha mostrat sempre que aquest és un dels seus objectius i les institucions que ens representen han de fer tot el possible per acomplir-lo.

- Que es comprometin a desenvolupar una organització tècnica i competencial que, sense deixar de banda l’objectiu de millora en eficiència i sostenibilitat, recordi que el centre de tota reforma han de ser el benestar de les persones.

- Que siguin vigilants perquè el desplegament de la llei 27/2013 no suposi una supressió de determinats serveis socials bàsics per ales poblacions més vulnerables de les illes d’Eivissa i Formentera.

FEIM UN CONSUM RESPONSABLE DE L’AIGUA?

El fet de viure a una illa ens hauria de deixar marcada una forta consciència de la importància que té per a la nostra vida un recurs tan preuat i escàs com l’aigua potable. Teòricament, el fet de disposar d’un territori tan limitat geogràficament ens hauria de donar avantatge per comprendre que els recursos naturals no són infinits.

Sembla que així ho entenien els nostres avantpassats pitiüsos que, arribats d’arreu de la mediterrània, introduïren aquí enginys per assegurar-se l’aigua durant tot l’any. Per això, podem trobar encara mostres d’antigues cisternes, aljubs, sènies, aqüeductes, etc.

Però què passa a l’actualitat? Tenim aquest lligam amb l’aigua? La valoram com mereixeria? Diuen les dades de l’INE que a les Illes Balears consumim per persona i dia 124 litres d’aigua, una xifra que està una mica per davall de la mitjana de l’Estat que se situa en 142 litres. D’una primera mirada, ens podria semblar que no és una despesa desmesurada, però hem de tenir en compte que Nacions Unides calcula que una persona en tendria prou amb 50 litres diaris per cobrir totes les seues necessitats (beure, cuinar i higiene personal i de la llar). Amb aquestes dades, no sembla massa complicat veure la urgència d’aplicar en les nostres accions quotidianes, a casa, a la feina, al camp, etc., criteris de consum més responsable de l’aigua que ens permetin estalviar aquests recurs tan indispensable per a naltros mateixos, per a les generacions futures i per a la resta d’éssers vius.

I, d’altra banda, és sostenible la nostra manera d’aconseguir aigua? Si miram al nostre voltant, sembla que ens hem encomanat a la tecnologia per solucionar totes les dificultats que anam trobant amb l’aigua. Però no està mica clar que haguem trobat un vertader remei. Si bé és cert que en l’àmbit rural encara s’empren en ocasions els sistemes tradicionals d’emmagatzemament d’aigua de pluja, també ho és que majoritàriament el nostre consum d’aigua es fonamenta en l’ús de tecnologia que requereix per al seu funcionament una gran quantitat d’energia que, en el nostre cas, prové bàsicament del petroli. No fa falta explicar totes les negatives conseqüències ambientals que això comporta. És el cas de les bombes d’extracció d’aigua dels pous, de les dessaladores, de les depuradores...

Hem sentit moltes vegades aquella màxima que diu “pensa global, actua local”. Si tenim en compte la situació de l’aigua a les nostres illes, però també que vivim en un planeta on 768 milions de persones no tenen accés a aigua potable i on el canvi climàtic ja dóna mostres diàries dels seus efectes destructius, no hauríem de plantejar-nos fer un ús mes responsable de l’aigua?

APARELLS TECNOLÒGICS: NECESSITATS O DESITJOS?

Us heu parat a pensar en el nombre de telèfons mòbils que hi ha a ca vostra? Quants n’heu tengut en els darrers anys? I quantes tauletes, ordinadors portàtils, consoles, etc.?  Sabíeu que, de mitjana, canviam de mòbil a Espanya cada 15 mesos, tot i que l’aparell podria durar molt més temps? I, sabíeu que les consoles i tauletes han estat el regal estrella de les passades festes de Nadal? Tot això, està passant com a resposta a una necessitat o a un desig?

En les activitats d’educació per al desenvolupament que realitzam a les escoles pitiüses, comprovam, una vegada i una altra, que els aparells tecnològics també exerceixen una enorme fascinació sobre els infants i joves. N’hi ha que, amb tot el convenciment, arriben a afirmar que la consola és vital per a ells/elles. La immensa majoria coneixen perfectament les novetats, les marques, les prestacions de cada aparell i, en general, consideren que estan prou ben informats sobre aquest món tecnològic.

No és aquesta una sensació exclusiva dels joves. També la major part dels adults/es tenim la impressió de rebre quantitats ingents d’informació que ens permeten fer una bona tria a l’hora d’adquirir algun d’aquests productes. I a més, és probable que, quan el comprem, ho facem amb la certesa de que un nou aparell cobrirà una necessitat, que per cert, fins aquell moment desconeixíem que teníem.

Però anem una mica més enllà. D’una banda, és realment suficient la informació de què disposam? En quins criteris basarem la nostra decisió? Serà una elecció totalment lliure i responsable o serà manipulada? I, de l’altra, un nou aparell cobrirà una autèntica mancança o més aviat un desig nascut de la forta pressió publicitària i consumista?

Només cal posar una mica d’atenció en el procés de fabricació d’un d’aquests aparells, per exemple un mòbil, per comprovar que estam molt lluny de tenir al nostre abast tota la informació que ens cal per poder fer un consum autènticament responsable. Això és precisament el que intentam transmetre en les activitats a les aules. I és que hi ha tot un món fosc, cruel i injust al voltant de les matèries primeres que són imprescindibles per a la fabricació d’aquests aparells. És el cas del coltan, un mineral que s’extreu al Congo enmig de condicions d’esclavatge dels miners, explotació infantil, destrucció dels ecosistemes d’espècies protegides i d’un conflicte armat sagnant que ja ha deixat molts milers de víctimes mortals. I no és gaire millor la situació laboral que pateixen els treballadors i treballadores a les fàbriques asiàtiques on es munten els mòbils: jornades extenuants, habitatges en condicions infrahumanes, suïcidis,... I tot això, acompanyat per desgavells ambientals greus que provoquen problemes de salut a les persones que viuen a l’entorn de les fàbriques.

Segurament, amb totes aquestes dades al davant, el nostre procés reflexiu aniria per altres vies i, potser, donaríem un pes més elevat a les conseqüències que el consum massiu d’aquests productes tecnològics està causant arreu del món. La nostra suposada “necessitat” no seria més que un miratge i, amb tota probabilitat, amb aquesta informació seríem més capaços de relativitzar la importància d’adquirir totes les novetats que la gran indústria ens va oferint i d’aplicar al nostre procés de consum una escala de valors més centrada en la justícia i la solidaritat. No ho trobau?

NO ET MENGIS EL MÓN!

Com podem fer un consum més responsable? Aquesta pregunta la fem molt sovint a l’alumnat dels centres de primària i de secundària en tallers que parlen de la globalització, els desequilibris entre el Nord i el Sud o els drets dels infants. Sorprenentment, la resposta que moltes vegades sentim de l’alumnat d’un i altre nivell és que, una forma de consumir responsablement, és comprar productes d’àmbit local. És sorprenent perquè aquests infants i joves han nascut i estan creixent dins la globalització i comprar pomes de Xile, llenties d’Estats Units o arròs de Vietnam, els resulta normal i, per tant, no es posa en qüestió.

La compra de tot tipus d’aliments provinents de llocs llunyans entra dins la liberalització dels mercats i l’alumnat té interioritzat el missatge de què això beneficia al consumidor. Dins la lògica dels mercats, el que ens defineix és el fet de ser consumidors/es. Però, quan els oferim algunes dades al voltant del nostre consum d’aliments i de les conseqüències que té per a nosaltres i per a les persones que viuen als països del Sud, els estudiants són capaços de llevar-se l’etiqueta de consumidor i mirar més enllà del preu, de la presentació o de l’aspecte físic del producte per fixar-se en altres característiques que, com a persones, també els afecten:

Per exemple, des del punt de vista dels drets humans, els agricultors i agricultores dels països del Sud cobren preus tan baixos pels seus productes que no els permet ni tan sols, satisfer les necessitats bàsiques familiars. Quan se’ls explica que la responsabilitat d’aquesta explotació laboral és, principalment, de les grans empreses agroalimentàries que acaparen terres, imposen monocultius per a l’exportació i malbaraten els recursos naturals dels països on produeixen, amb el suport de les polítiques públiques dels governs occidentals, no poden entendre la raó per la qual es beneficia a uns pocs en detriment de la majoria.

D’altra banda, s’estima que els productes alimentaris que consumim han fet una mitja de 5.000 quilòmetres fins arribar als nostres plats. A partir d’aquí no fa falta aprofundir massa en l’enorme impacte negatiu que aquests hàbits de consum tenen per al medi ambient.

Una vegada que coneixen aquestes i altres dades relacionades amb l’alimentació conclouen, molt sensatament, que el consum de productes locals resulta més positiu per diverses raons: les hores que els aliments han passat en un transport són poques, la qual cosa beneficia al medi ambient i al propi producte, que arriba més fresc al nostre plat; no contribuïm a l’explotació laboral a què es veuen sotmesos molts treballadors i treballadores d’arreu del món, ni tampoc a la degeneració mediambiental dels indrets on les grans empreses practiquen els monocultius; i, a més, contribuïm a tenir cura del nostre entorn donant suport econòmic a la pagesia local.

Si seguim menjant pels ulls acabarem menjant-nos el món, la nostra part i la d’altres persones.