Us heu parat a pensar en el nombre de telèfons mòbils que hi
ha a ca vostra? Quants n’heu tengut en els darrers anys? I quantes tauletes,
ordinadors portàtils, consoles, etc.?
Sabíeu que, de mitjana, canviam de mòbil a Espanya cada 15 mesos, tot i
que l’aparell podria durar molt més temps? I, sabíeu que les consoles i
tauletes han estat el regal estrella de les passades festes de Nadal? Tot això,
està passant com a resposta a una necessitat o a un desig?
En les activitats d’educació per al desenvolupament que
realitzam a les escoles pitiüses, comprovam, una vegada i una altra, que els
aparells tecnològics també exerceixen una enorme fascinació sobre els infants i
joves. N’hi ha que, amb tot el convenciment, arriben a afirmar que la consola
és vital per a ells/elles. La immensa majoria coneixen perfectament les
novetats, les marques, les prestacions de cada aparell i, en general,
consideren que estan prou ben informats sobre aquest món tecnològic.
No és aquesta una sensació exclusiva dels joves. També la
major part dels adults/es tenim la impressió de rebre quantitats ingents
d’informació que ens permeten fer una bona tria a l’hora d’adquirir algun
d’aquests productes. I a més, és probable que, quan el comprem, ho facem amb la
certesa de que un nou aparell cobrirà una necessitat, que per cert, fins aquell
moment desconeixíem que teníem.
Però anem una mica més enllà. D’una banda, és realment
suficient la informació de què disposam? En quins criteris basarem la nostra
decisió? Serà una elecció totalment lliure i responsable o serà manipulada? I,
de l’altra, un nou aparell cobrirà una autèntica mancança o més aviat un desig
nascut de la forta pressió publicitària i consumista?
Només cal posar una mica d’atenció en el procés de
fabricació d’un d’aquests aparells, per exemple un mòbil, per comprovar que
estam molt lluny de tenir al nostre abast tota la informació que ens cal per
poder fer un consum autènticament responsable. Això és precisament el que
intentam transmetre en les activitats a les aules. I és que hi ha tot un món fosc,
cruel i injust al voltant de les matèries primeres que són imprescindibles per
a la fabricació d’aquests aparells. És el cas del coltan, un mineral que
s’extreu al Congo enmig de condicions d’esclavatge dels miners, explotació
infantil, destrucció dels ecosistemes d’espècies protegides i d’un conflicte
armat sagnant que ja ha deixat molts milers de víctimes mortals. I no és gaire
millor la situació laboral que pateixen els treballadors i treballadores a les
fàbriques asiàtiques on es munten els mòbils: jornades extenuants, habitatges
en condicions infrahumanes, suïcidis,... I tot això, acompanyat per desgavells
ambientals greus que provoquen problemes de salut a les persones que viuen a
l’entorn de les fàbriques.
Segurament, amb totes aquestes dades al davant, el nostre
procés reflexiu aniria per altres vies i, potser, donaríem un pes més elevat a
les conseqüències que el consum massiu d’aquests productes tecnològics està
causant arreu del món. La nostra suposada “necessitat” no seria més que un
miratge i, amb tota probabilitat, amb aquesta informació seríem més capaços de
relativitzar la importància d’adquirir totes les novetats que la gran indústria
ens va oferint i d’aplicar al nostre procés de consum una escala de valors més
centrada en la justícia i la solidaritat. No ho trobau?
