JUGUEROIS O TEMPS PER JUGAR?

Com en l’entrada anterior d’aquest bloc, us plantejam una reflexió a partir de  l’experiència acumulada en les activitats d’educació per al desenvolupament que hem realitzat als centres educatius pitiüsos durant més de 10 anys. En aquesta ocasió, una reflexió al voltant del consum de juguerois.

Ara que s’apropen les festes nadalenques i el temps dels regals, hem recordat una afirmació que els infants fan amb tot el convenciment quan parlam a l’aula dels Drets dels Infants i, més concretament, del dret a jugar. Davant la pregunta “per divertir-vos, què és més important: els juguerois o el temps per jugar?” responen gairebé unànimement que allò que els fa feliços és tenir temps per jugar. Alguns/es, fins i tot, afegeixen que els juguerois són secundaris, ja que emprant la imaginació i materials senzills que estan al seu abast poden crear-ne de propis. A més, no són pocs els infants que admeten que no juguen mai amb moltes de les joguines que tenen. I encara n’hi ha d’altres que també remarquen que moltes vegades demanen joguines que han vist anunciades i que, quan ja les aconsegueixen, hi juguen només cinc minuts i les deixen a un costat.

No trobau que aquestes afirmacions que fan els infants són símptomes clars que alguna cosa no està funcionant bé al voltant del nostre consum de juguerois?

És innegable que el joc és una activitat imprescindible per afavorir que els infants prenguin contacte amb el món que els envolta, per desenvolupar habilitats socials, afectives, cognitives, etc... Però, és el model basat en el consum de joguines noves el més adequat per al creixement dels infants? No hem d’oblidar que milers de generacions de nenes i nens arreu del món han jugat abans d’ara amb juguerois o amb jocs que no s’havien d’adquirir enlloc i que eren fruit de la llibertat creativa, de la imaginació, de la transmissió de pares i mares a fills filles... O és que ara el nivell de diversió és més elevat amb les joguines de darrer model que reben cada Nadal? Tenim la seguretat que omplir de juguerois i paquets llampants les vides dels infants els proporcionarà un major benestar?

No està gens clar que la resposta a aquestes qüestions pugui ser afirmativa. Més aviat, sembla que es fa necessari un replantejament dels valors que transmetem amb l’acte de comprar i regalar nous juguerois. Hem pensat, per exemple, si estam estimulant la creativitat pròpia de cada infant? Si la joguina que està de moda es correspon amb les característiques pròpies del nen o de la nena? Si desitja acumular més objectes o, en canvi, voldria passar més temps de qualitat jugant amb la família? Hem pensat en les conseqüències ambientals d’aquesta forma de consum? I, encara més, hem investigat sobre l’origen dels juguerois que compram i sobre qui els ha fet i en quines condicions?

LA DECISIÓ DE COMPRAR ROBA

Sempre que en les nostres activitats d’educació per al desenvolupament hem preguntat per a què serveix la roba, l’alumnat ens ha contestat, amb tota lògica, que per a protegir-nos, tapar-nos, abrigar-nos... Però, a continuació, apareix algú que, amb la boca petita, diu:  “per anar  guapus/es, “per ser fashions”, “per estar in”,... I és que, per poc que ens hi fixem, podrem comprovar que existeix una gran pressió mediàtica i publicitària que incita a adquirir noves peces de roba que, suposadament, ens faran lluir més i que ens asseguraran major acceptació social. Això ho tenen ja ben interioritzat els nens i nenes de les escoles d’Eivissa i Formentera: saben que han de seguir les tendències que van sorgint per no perdre el tren, per no quedar “desfassats” i per poder anar vestits com correspon a la moda en cada moment.

I és que, no en va, les grans empreses multinacionals utilitzen totes les estratègies publicitàries que tenen al seu abast: unes ens recorden que van canviant les estacions de l’any, altres ens presenten persones famoses amb una imatge estèticament impecable, altres ens mostren gent que desborda alegria... Així, el món del vestit, es presenta com un àmbit glamurós, luxós i que ens promet una felicitat que està al nostre abast només practicant aquesta suposada activitat d’oci que anomenam “anar de compres”. El missatge que finalment rebem infants i adults és: compra nova roba i seràs més feliç, seràs algú millor i amb més èxit!

Tot això fa que, habitualment, quan volem adquirir noves peces de roba, la nostra decisió es basi en qüestions com aquestes:

- M’agrada?

- Quin preu té?

- Em queda bé?

- Està de moda?

- De quina marca és?

De fet, aquestes són les preguntes que sorgeixen a les aules quan demanam a l’alumnat quin procés de reflexió fan abans de consumir roba. Per a alguns hi té més pes el preu, per a altres la moda o la marca, però en general, està molt estesa l’opinió, tant dins com fora de les aules, de què basta respondre aquestes preguntes per prendre una decisió adequada a l’hora d’adquirir peces de vestir.

Però tot i l’esplendor d’aquest món i, malgrat la quantitat d’hores de televisió i ràdio i de pàgines de revistes i diaris ocupades en parlar sobre la moda i sobre les noves tendències, hi ha una pregunta essencial que ni tan sols se sol formular: què en sabem en realitat de la nostra roba, de la seua procedència, del procés de fabricació, de les condicions laborals? Després d’un moment de silenci, a les aules, quan hem fet aquesta pregunta, la resposta majoritària és: “no en sabem res”.

I és que no és fàcil ni freqüent que ens arribi informació sobre l’altra cara del món de la moda. Una cara que viuen diàriament milers de treballadores i treballadors del sector tèxtil a diversos indrets del món, on les grans multinacionals de roba hi han traslladat la seua producció. Als tallers de països asiàtics (Bangladesh, Vietnam, Cambotja, Indonèsia, Xina, Índia, etc) o nord-africans (Marroc, Tunísia, Egipte), les violacions de drets humans i laborals, amb salaris de misèria i llarguíssimes jornades de feina, són una constant. Com també ho és encara l’explotació infantil, o l’ús de productes químics d’elevada toxicitat en el procés de tenyit de les peces de roba que malmeten el medi ambient i la salut de les persones.

Quan l’alumnat comença a descobrir tot el que hi ha darrera els focus, els aparadors i les passarel·les, de seguida s’adona que només podrem exercir un consum responsable de roba si afegim moltes altres qüestions al nostre procés de decisió. Nenes i nens conclouen que són necessàries també aquestes reflexions:

- Necessit realment aquesta roba?

- On s’ha fet?

- Qui l’ha fet i en quines condicions de feina?

- S’han utilitzat productes tòxics en el procés de fabricació?

- Em durarà molt? És de bona qualitat?

- Estic cuidant bé la roba que ja tenc, per tal que tengui una vida útil més llarga?

- Quan ja no em va bé, la pot reutilitzar una altra persona?

Són preguntes molt pertinents, veritat? No trobau que tots i totes les hauríem d’incorporar a la nostra manera habitual de relacionar-nos amb la roba?

VIURE AMB MENYS PER VIURE MILLOR

Aquest és el títol de la campanya que el Fons Pitiús de Cooperació ha posat en marxa en octubre i que tindrà continuïtat fins el mes de juny de 2014.  La campanya té per objectiu mostrar el decreixement com una alternativa per fomentar la justícia, la igualtat i el respecte al medi ambient.

La filosofia del decreixement podria resumir-se amb una cita d’un del seus ideòlegs, Serge Laouche: L’home pot trobar la felicitat només si sap limitar les seves necessitats.

Sembla una fita a l’abast de tothom però, en canvi, hem creat una societat que diàriament ens intenta convèncer (i, desgraciadament, moltes vegades ho aconsegueix) que és imprescindible acumular quantes més coses millor, identificant tot allò material com a necessari i el consumisme amb el benestar i la felicitat.

El nostre sistema està basat en el creixement constant i, per tant, requereix d’un consum de recursos molt elevat per poder mantenir tots els seus engranatges en funcionament. A més, aquest creixement, en el cas dels països del Nord, es vincula estretament amb l’espoli dels recursos humans i naturals dels països del Sud.

En aquest context, el decreixement es presenta com un corrent de pensament que neix de la idea que els recursos del planeta són limitats i que, per tant, és necessari disminuir la producció i, conseqüentment el consum, com a única fórmula per equilibrar la relació dels éssers humans amb la naturalesa. Segons Latouche, l’objectiu no és prendre mesures per anar reduint el consum a llarg termini, sinó que es fa necessari un canvi radical en el sistema de valors que redueixi el nostre impacte a nivell global.

Així, es pot parlar de tres dimensions en el decreixement: ecològica, econòmica i social. La primera es basa en la conservació de la naturalesa per damunt de tot; la dimensió econòmica es refereix a la necessitat de disminuir la producció i el consum, tendint cap a una economia solidària que promogui les relacions, la convivència, la participació...;

finalment, la dimensió social es refereix als canvis necessaris que s’han de fer en els paràmetres de vida i que inclourien un  gir cap a la simplicitat, la redistribució dels recursos, la reducció de les hores de feina...

Dia Internacional per a l’eradicació de la pobresa - MANIFEST

La pobresa és cada vegada més extrema, intensa i crònica i les desigualtats augmenten. Però, més enllà de les xifres sobre pobresa, el que s’ha de denunciar són les seves causes i els seus responsables. És necessari identificar les polítiques i comportaments globals que incrementen la desigualtat i empobreixen les persones.

Les entitats presents pensam que hi ha moltes raons per les que s’ha de canviar el rumb i volem destacar-ne algunes:

-          El model que regeix actualment el planeta és del tot insostenible.

-          S’estan afavorint els interessos dels mercats per damunt dels drets de les persones.

-          La riquesa s’està concentrant en unes poques mans (l’1% de les persones més riques del planeta han incrementat els seus ingressos en un 60% en els últims 20 anys i la crisi financera no ha fet més que accelerar aquesta tendència). Això constitueix una amenaça per a milions de persones.

-          La falta de responsabilitat política per establir una vertadera justícia fiscal multiplica les desigualtats i empobreix les persones, no només als països més pobres sinó també al nostre Estat.

Mentre no canviï aquest model, que consideram destructiu, seguirem multiplicant el nombre de persones empobrides a les nostres ciutats, al nostre país i al món.

La pobresa és evitable i tenim l’obligació de combatre’n les causes.

Per tot això, EXIGIM:

1. Que s’aposti per una profunda reforma d’aquest model que genera i manté les desigualtats.

2. Que es garanteixin polítiques i pressupostos generals que tenguin com a eix principal la lluita contra la pobresa i la garantia dels drets de les persones.

3. Que no es retalli en dependència, educació, sanitat, igualtat, cooperació, serveis socials i polítiques de promoció de l’ocupació.

4. Que es cancel·li el deute extern dels països empobrits. Que es posi fre al creixement descontrolat del deute i que s’auditi el deute públic espanyol.

5. Que s’estableixin polítiques fiscals més justes i equitatives. Que es persegueixi i castigui el frau fiscal, dotant dels mitjans per a recaptar eficaçment.
6. Que les polítiques fiscals nacionals s’integrin en un marc de justícia fiscal global. En un món globalitzat com l’actual, les polítiques han de tenir una dimensió internacional.

7. Que s’implanti urgentment un impost a les transaccions financeres. Demandam que la recaptació d’aquest impost sigui utilitzat per a garantir l’estat del benestar, els serveis i les polítiques públiques i la cooperació per al desenvolupament.

8. Que els recursos públics siguin gestionats amb responsabilitat, coherència i transparència.

9. Que les polítiques públiques protegeixin, promoguin i garanteixin tots els drets civils, polítics, laborals, econòmics, socials, culturals i mediambientals. S’ha de garantir el dret de totes les persones a tenir un nivell de benestar mínim, d’acord amb la dignitat humana.

10.  Que es creï un sistema que promogui la igualtat, la solidaritat, la sostenibilitat ecològica i el respecte al medi ambient, els drets socials i econòmics i el desenvolupament ple de totes les persones que habiten el planeta.

En definitiva, exigim més fets i menys paraules. Reclamam que es lluiti, fermament i de manera real, contra la pobresa i la desigualtat. És un deure del nostre govern promoure polítiques que no permetin l’enriquiment de la minoria a costa de l’empobriment de la majoria.

APOSTEM TOTS I TOTES PER LA JUSTÍCIA SOCIAL I LLUITEM CONTRA LA RIQUESA QUE EMPOBREIX!!!

VIURE AMB MENYS PER VIURE MILLOR

Vivim un moment convuls en què la humanitat en conjunt, però també cadascun/a de nosaltres individualment, hem de fer front a reptes que no semblen tenir fàcil solució. A la crisi financera mundial, que ha demostrat ser només una part del problema, s’hi afegeix una greu crisi social, que provoca un increment continu de les desigualtats, i una crisi ecològica sense precedents generada per la degradació dels ecosistemes, per la sobreexplotació dels recursos i per una producció de residus desmesurada.

La desesperança que genera aquesta situació es veu agreujada per un discurs oficial que promou com a única solució el retorn al creixement econòmic i a l’augment del consum. Realment, és possible créixer indefinidament en un planeta finit? És possible seguir per aquesta via quan ja s’han superat les capacitats de regeneració del planeta i s’estan malmetent les possibilitats de les generacions futures? Si un 20% de la població està consumint més del 80% dels recursos, com podrà la resta de la població del món cobrir les seues necessitats bàsiques? Podran seguir els països del Sud el mateix model econòmic basat en el creixement?

Les respostes a totes aquestes preguntes mereixen una reflexió profunda i, per això, des del Fons Pitiús de Cooperació, volem dedicar la campanya de sensibilització 2013-2014 a mostrar alternatives que promouen un canvi, no només en el model econòmic, sinó també en la nostra manera de vida. Són alternatives que defensen la senzillesa, no imposada sinó escollida, i la transformació dels valors fonamentats en el materialisme en d’altres basats en la solidaritat i la reflexió sobre les nostres autèntiques necessitats. 

Objectius:

- Mostrar les conseqüències socials, econòmiques i ambientals del model econòmic basat en el creixement constant.

- Donar a conèixer els principis del decreixement i del consum responsable.

- Mostrar el decreixement com una alternativa per fomentar la justícia, la igualtat i el respecte al medi ambient.

- A partir del decreixement, promoure entre la població pitiüsa una forma de vida i de consum que permeti garantir els drets de totes les persones i no malmetre les possibilitats de les generacions futures.

 

CONTRA EL TREBALL INFANTIL!

Avui se celebra el Dia mundial contra el treball infantil. Nacions Unides ens diu que prop de 215 milions d’infants treballen al món, 115 milions d’aquests ho fan en condicions perilloses i, segons Save the Children, 8,5  milions ho fan com esclaus.

Davant de les xifres sempre hi ha el perill de perdre de vista la realitat d’aquestes vides. Per això, convé recordar que a cadascun dels infants que s’inclouen en aquestes dades se’ls ha negat el dret a jugar, a anar a l’escola, a gaudir de la protecció de la família, en definitiva, se’ls ha negat el dret a ser boixos i boixes.

Es té coneixement de què els infants que viuen a les llars més pobres i a zones rurals tenen més probabilitats de ser víctimes del treball infantil, i que vetllar perquè tots els infants vagin a l’escola i rebin una educació de qualitat són les claus per prevenir-lo . Conscients d’aquesta realitat, des del Fons Pitiús de Cooperació s’impulsen projectes que busquen millorar les condicions de vida de milers d’infants mitjançant l’educació. A través d’ella, es pretén evitar que la discriminació i l’exclusió juguin en contra dels infants amb menys oportunitats. Això es fa, per exemple, mitjançant la discriminació positiva, en l’escolarització a centres educatius amb baixos índex de matriculació de boixes, o la formació del professorat en un educació igualitària que eviti la discriminació per qualsevol causa (sexe, ètnia, casta o discapacitat).

Però la feina del Fons en contra del treball infantil no se centra únicament en el finançament de projectes. També es fa una feina intensa per informar i sensibilitzar  d’aquesta dura realitat, ja que, com a persones, ens concerneix. Qualsevol de nosaltres pot apreciar la injustícia que suposa l’explotació laboral d’infants que, en molts de casos estan fabricant, cosint, muntant, allò que després consumirem aquí.  

És precisament aquest consum el que ens implica en aquesta injustícia i el que comporta cert grau de responsabilitat nostra en el que està passant. Les empreses transnacionals occidentals, que han traslladat tota la seva producció a països del Sud, utilitzen mà d’obra molt barata per realitzar els seus productes (catifes, roba, aparells electrònics, joies, joguines,...) i la que surt més barata és la que fa servir boixos i boixes.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

Després, aquestes empreses venen els productes a la gran massa de consumidors que hi ha al Nord, on el nivell de consum és  poc exigent i no qüestiona les formes de producció. Només  interessa que sigui barat i, ho és, però a costa de l’explotació de moltes persones, entre elles infants. I la realitat és que, els que més profit treuen de la nostra falta de criteri són aquestes transnacionals que, any rere any, augmenten els seus beneficis.

Gandhi deia que el més terrible de les coses dolentes de la gent dolenta és el silenci de la gent bona. La indiferència ens fa còmplices de la injustícia. I, encara que, qui té el poder de reformar i d’aplicar polítiques que garanteixin l’eliminació del treball infantil són els governs i els organismes multilaterals, nosaltres tenim el poder de ser la majoria.

L’EDUCACIÓ: UNA VIA PER A LA PAU

Des del Fons Pitiús de Cooperació, hem rebut amb satisfacció la recent aprovació del Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA). El dia 2 d’abril, amb aquest èxit històric, l’Assemblea General de Nacions Unides va culminar un llarg i costós procés de negociacions diplomàtiques. A partir del moment en què el TCA entri en vigor (quan 50 estats l’hagin ratificat), quedaran regulades les transaccions mundials d’armament i, per primera vegada, el permís per vendre armes anirà estrictament lligat a la situació dels drets humans de cada país. L’assoliment d’aquesta fita, juntament amb altres com la Convenció sobre la Prohibició de les Bombes de Dispersió (2008) i la Convenció sobre la Prohibició de les Mines Antipersones (1997), permetrà avançar en la reducció de l’elevat nombre de víctimes anuals que causa l’armament.

Però, per aconseguir una veritable cultura de pau, la via diplomàtica no pot ser l’única que se segueixi. Aquests èxits mai no haurien estat possibles sense la pressió constant de la societat civil. És per això que en el Fons Pitiús es considera fonamental treballar en l’àrea de l’educació per a la pau. Només una població informada i sensibilitzada sobre les conseqüències de la guerra i de la violència pot treballar en la seua vida diària en favor de la construcció de la pau.

En aquesta línia, des de fa 10 anys, el Fons Pitiús realitza activitats en els centres educatius de les Pitiüses, encaminades a fomentar entre l’alumnat la pau i la resolució de conflictes per mitjà de la reflexió, el respecte, la comprensió mútua i el diàleg. Això es fa tractant a les aules diversos aspectes de la realitat actual, com ara les migracions, les conseqüències del consum sobre el medi ambient i sobre els drets laborals, la situació dels drets dels infants o, més directament, analitzant els conceptes de conflicte, violència i pau.

En altres ocasions, la temàtica se centra en les conseqüències de la guerra a curt i llarg termini. Per exemple, i aprofitant que aquest mes s’ha celebrat el Dia internacional d’informació sobre el perill de les mines, volem destacar que durant anys s’ha fet incidència en el perill que representen per a la població civil les mines i el material explosiu que queda en el territori, molt temps després que hagi acabat la lluita armada. En el curs 2012-2013, s’ha analitzat especialment aquest tema, amb nenes i nens de primària de les escoles que pertanyen a la Xarxa de Centres Educatius Solidaris. A partir del taller “Si vols la pau, prepara-la!” i amb una xerrada impartida pel fotoperiodista Gervasio Sánchez, s’ha destacat la necessitat de trobar vies alternatives per a la resolució de conflictes, que no passin per l’ús de cap tipus de violència ni d’armament.

D’altra banda, tot i la importància d’educar per a la pau a infants i joves, no hem d’oblidar que la màxima responsabilitat en la construcció d’una cultura de pau la tenim les persones adultes. Som les que podem prendre, avui i ara, les decisions i som, també, les que marcarem el camí a les generacions que ens segueixen. Per aquest motiu, des del Fons Pitiús també dirigim al global de la ciutadania pitiüsa part de les activitats incloses en les campanyes de sensibilització anuals.

En definitiva, és imprescindible que ningú, des del seu àmbit d’actuació, no defugi la part de responsabilitat que li correspon: ni els organismes internacionals, ni les institucions ni la ciutadania. Perquè com afirmava Gandhi: Pot ser que tot allò que faci sigui insignificant, però és molt important que ho faci.   

DRET HUMÀ A L’AIGUA?

 Nacions Unides va declarar el 22 de març Dia Mundial de l’Aigua que s’està celebrant a partir de la resolució adoptada en 1993. Anys després, el 28 de juliol de 2010, l’Assemblea General de Nacions Unides va reconèixer explícitament el dret humà a l’aigua i al sanejament per considerar que ambdós són essencials per a la realització de tots els drets humans.

Resulta estrany que una necessitat tan bàsica com és l’aigua no hagi estat reconeguda com a dret fins fa tres anys. És cert que aquest fet no modifica substancialment la situació de moltes persones en quant a l’accés a l’aigua però, almenys, li dóna categoria dins el dret internacional.

No obstant això, la realitat actual ens mostra unes xifres que són prova del fracàs en la consecució d’aquest dret: una sisena part de la població mundial no té accés a l’aigua potable, el 80% de les malalties que afecten els habitants dels països del Sud es contreuen per beure aigua no apta per al consum i tres milions d’infants moren anualment a causa de la diarrea.

A més d’això, no podem oblidar que l’accés a l’aliment adequat a les zones rurals de molts països del Sud depèn en gran mesura de l’accés a recursos naturals com l’aigua, necessària per a la seva producció. Per exemple, produir un kilogram d’arròs necessita prop de 3.500 litres d’aigua i un kilogram de vedella en necessita uns 15.000. De fet, si aquest consum el miram des de la nostra perspectiva, s’ha de dir que el canvi en la nostra dieta ha suposat l’impacte més gros sobre el consum d’aigua dels últims 30 anys.

Continuant amb el nostre consum d’aigua, aquest està entre els 200 i 300 litres per persona i dia a la major part dels països d’Europa, mentre que a un país com Moçambic, el consum és  menor de 10 litres. Com es pot intuir, cap de les dues xifres resulta adequada: el consum d’aigua al Nord és desmesurat mentre que una persona que viu amb 10 litres diaris no pot tenir una vida saludable.

És per això que, al llarg dels tretze anys d’existència del Fons, s’han finançat multitud de  projectes relacionats amb l’accés a aquest recurs bàsic per a la vida a països com Moçambic, Tibet, El Salvador, Nicaragua o Perú. Però, més enllà dels projectes, el Fons també va dedicar una campanya, fa dos anys, a conscienciar la població pitiüsa sobre la necessitat de fer una despesa més racional de l’aigua i a denunciar les situacions de injustícia que es donen al voltant d’aquest preuat recurs.

Entre aquestes situacions d’injustícia destaca la progressiva mercantilització de l’aigua. Vivim en un món on sembla que tot està en venda. A diari, escoltam notícies que ens posen sobre la pista de què l’objectiu no és conservar els recursos que hi ha al món sinó acumular-los per controlar-ne els preus i treure’n més benefici. I això, desgraciadament, és el que està passant amb l’aigua. Els governs tenen la responsabilitat de tenir cura dels bens comuns, de gestionar-los assegurant la seva sostenibilitat. Aquests objectius, que vetllen pel benestar de tots naltros, es contradiuen sovint amb el principal objectiu que tenen les empreses privades i que no és altre que l’augment del benefici.

En alguns casos, hi ha governs que es veuen pressionats a posar en mans d’empreses privades la gestió de l’aigua. Als països del Sud, on molts d’infants beuen aigua que no és apta per al consum, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional imposen la privatització dels serveis d’aigua com a condició prèvia per al refinançament del deute.

Però hi ha altres governs que estan eludint la seva responsabilitat a l’hora de garantir el dret a l’aigua. D’aquesta manera, en no tenir accés als serveis finançats amb sous públics, les persones pobres acaben pagant més cara l’aigua que les persones riques, perquè es veuen obligats a obtenir-la de fonts il·legals o de venedors privats. Si no es poden permetre pagar el preu que els demanen, consumiran aigua no potable.

Les escasses reserves d’aigua dolça que hi ha al planeta són un patrimoni de la humanitat i, per tant, la seva protecció es converteix en una responsabilitat de cadascun de naltros a nivell individual i dels nostres governants com a garants dels nostre benestar. I en això, no hi ha excuses.

DONA I DESENVOLUPAMENT

Si algú s’atura a mirar amb deteniment els projectes que ha finançat el Fons Pitiús de Cooperació en els seus tretze anys d’història, veurà que un nombre elevat d’aquests té la dona com a beneficiària principal. Podrà comprovar que ha estat una constant l’aprovació de projectes d’alfabetització, de formació professional i per a la salut, de promoció econòmica i d’enfortiment d’organitzacions per a la defensa dels drets, amb la dona com a destinatària i protagonista (especialment dones que pateixen una doble marginació pel fet de pertànyer a l’àmbit rural i a comunitats indígenes). I, finalment, veurà també com, en la resta dels projectes, s’hi ha tengut sempre en compte l’enfocament de gènere.

Per què s’ha produït aquesta situació? No és casualitat, sinó fruit d’una decisió conscient i fonamentada. L’apoderament de la dona, la millora de la seva autonomia individual i col·lectiva, per tal que pugui ocupar un espai igualitari tant en l’àmbit familiar com en els espais de decisió municipals o estatals, no és només una qüestió de justícia, sinó un fet imprescindible per aconseguir un desenvolupament just i sostenible de totes les societats. Investigacions d’organitzacions internacionals com la FAO o la Unesco així ho confirmen: posar més recursos en mans de les dones aporta resultats beneficiosos per a la salut, l’educació i la nutrició del conjunt de la família i de la comunitat. En canvi, quan el poder de decisió i els recursos recauen només en el homes, quan les dones desconeixen els seus drets i no tenen els canals necessaris per a defensar-los, els beneficis solen distribuir-se de forma menys equitativa i els avenços per sortir de la pobresa són molt inferiors.

Per aquest motiu, avui que es commemora el Dia Internacional de la Dona, és una bona oportunitat per recordar que, tot i les millores que s’han produït en alguns indrets, no podem adormir-nos perquè queda molt camí per recórrer i moltes transformacions estructurals i culturals que s’han de produir per avançar cap a la igualtat entre homes i dones i, per tant, cap a la justícia. Fixem-nos en aquests exemples extrets de dades del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament: només el 2% de les dones és posseïdora de terra, només un 3% aconsegueix accedir a un crèdit bancari, un 65% de la població analfabeta són dones i un 60% de persones que pateix fam crònica són dones i nenes. Clarament, no se’ns presenta al davant una realitat que ofereixi molts motius per a l’esperança, però aquestes dades sí que han de ser un impuls per fer més ferm el compromís de la societat i de les institucions públiques de les Pitiüses amb la cooperació i amb la defensa dels drets de les dones. Res no ens pot fer defallir en la lluita per aconseguir arreu del món l’eradicació de qualsevol tipus de discriminació per motiu de gènere. Tot i les dificultats dels temps actuals, pensant en la justícia i en el desenvolupament de tota la humanitat, no ens ha de valer cap argument, per fer passes endarrere.