TRES-CENTS SEIXANTA-CINC DIES DE COMPROMÍS

Avui, 20 de novembre, segurament apareixeran en els mitjans de comunicació multitud de notícies que faran referència a la situació de la infància en el món. Una vegada més, hi trobarem informacions, dades i imatges que ens parlaran d’alguns avenços. Però, malauradament, també ens recordaran que milions de nens i nenes arreu del món no tenen les condicions mínimes per a la seua supervivència, ni gaudeixen de protecció contra l’explotació ni tenen els canals per a fer sentir la seua veu i participar en les decisions que els afecten.

Tota aquesta informació no ens arribarà avui per casualitat. El 20 de novembre se celebra el Dia Mundial de la Infància, tot recordant que l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar dos instruments fonamentals per a la defensa dels drets dels infants en aquesta data: la Declaració Universal dels Drets dels Infants, l’any 1959, i la Convenció sobre els Drets dels Infants en el 1989 (d’obligat compliment per als estats i, fins ara, el tractat de drets humans més reconegut de la història, ja que ha estat ratificat per 193 països).

Aquesta efemèride, a través de les dades que es publiquen, ens dóna la possibilitat d’acostar-nos a la realitat de la situació de la infància mundial. És cert que trobarem motius per a l’esperança (augment important en el nombre d’infants escolaritzats i en el nombre de nens i nenes que tenen accés a la vacunació i al tractament del VIH, disminució de les morts d’infants menors de 5 anys...). Però, ben cert és també que, avui, vint-i-tres anys després de l’aprovació de la Convenció, les notícies posaran de manifest que se segueixen produint arreu, en totes les àrees geogràfiques i en tots els grups socials, violacions greus dels drets fonamentals dels nens i nenes.

I, què passa la resta de l’any, quan les notícies sobre la situació dels infants van perdent les portades? Tenim presents els 1.000 milions d’infants que no tenen accés als serveis essencials per al seu desenvolupament? Recordam els gairebé 9 milions de nenes i nens que encara moren anualment abans dels 5 anys? Què passa amb els 70 milions de nenes i dones que han estat víctimes de l’ablació i amb els 150 milions d’infants que treballen? I amb el milió que són víctimes del tràfic de persones? És evident que aquestes són realitats dels tres-cents seixanta-cinc dies de l’any. Per tant, ha de ser per justícia i per responsabilitat que, institucions, organitzacions i persones individuals, hem de mantenir el focus d’atenció sobre totes i cadascuna de les agressions que pateixen diàriament els infants i que dificulten la seua vida present i els malmeten les possibilitats en el futur.

Per aquest motiu, el Fons Pitiús de Cooperació dedica una part important de la feina que desenvolupa a avançar en el camí de la transformació d’aquesta ignominiosa situació cap un món on el respecte als drets dels infants sigui una realitat. Això ho fa, d’una banda, a través del finançament de projectes de cooperació destinats a la millora de les condicions de vida dels infants i de les seues famílies (alimentació, habitatge, aigua potable, educació, atenció sanitària, participació,...) i, d’altra banda,  a través de les activitats que es realitzen en els centres educatius de les Pitiüses en l’àrea d’educació per al desenvolupament. Aquestes activitats tenen l’objectiu de mostrar als infants d’Eivissa i Formentera quins són els drets dels infants i quina és la situació en què es troben actualment arreu del món. Això es fa amb la voluntat d’aconseguir la implicació solidària de l’alumnat, a fi que consideri una responsabilitat compartida la defensa, la promoció i el respecte dels drets fonamentals.

De la mateixa manera, volem aprofitar aquest mitjà per estendre aquesta urgent necessitat d’implicació a la resta de la població pitiüsa. El respecte als drets dels infants ha de deixar de ser un somni, per esdevenir una realitat quotidiana el més aviat possible. Amb el treball i la lluita diària, constant i decidida, és una fita que tenim a l’abast.

EL NEGOCI DE LA FAM

El món capitalista és assassí perquè mata però també és absurd, perquè mata sense necessitat. Amb aquestes paraules, Jean Ziegler, que va ser Relator Especial de l’ONU per al dret a l’alimentació entre 2000 i 2008 i actualment és vicepresident del Consell Assessor de Drets Humans de Nacions Unides, mostra la seva disconformitat amb l’actual ordre econòmic mundial que condemna a la fam a 800 milions de persones de tot el món, provocant la mort de 100.000 d’aquestes persones diàriament.

En el món de la informació aquestes xifres es repeteixen i se saben, però és necessari recordar-les i mostrar que darrera dels números hi ha persones que viuen baix l’amenaça de la inseguretat alimentària. Precisament amb l’objectiu de conscienciar els pobles del món  sobre el problema alimentari mundial i enfortir la solidaritat en la lluita contra la fam, la desnutrició i la pobresa, el dia 16 d’octubre la FAO (Organització de Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació) va proclamar el dia internacional per a l’alimentació.

S’ha de remarcar que la fam que es pateix a molts indrets no està causada per manca de producció d’aliments, ja que, segons la FAO, l’agricultura mundial pot alimentar sense problemes a 12.000 milions de persones, gairebé el doble de la població mundial. Així doncs, quina és la causa de què tantes persones morin de fam al nostre món?

La resposta de Ziegler és clara: la causa és l’injust repartiment de la riquesa com a base del sistema econòmic internacional i, en aquest sentit, denuncia les grans multinacionals i els bancs que es mouen exclusivament per les lleis del mercat, indiferents a la tragèdia quotidiana que es viu a tants racons del planeta. Mitjançant l’especulació financera, aquestes empreses han convertit els aliments en una mercaderia més, inflant els seus preus de forma fictícia i generant altes taxes de guanys en cada operació. L’única estratègia que tenen és la d’optimitzar els beneficis. Mentrestant, aquesta actitud  es converteix en una amenaça per a la seguretat alimentària de molts de països que depenen anualment de compres suplementàries als mercats mundials per alimentar les seves poblacions.

Hi ha un altre fenomen que amenaça, no només la seguretat alimentària, sinó també la sobirania nacional, i consisteix en adquirir enormes superfícies agrícoles per part d’inversionistes estrangers per alimentar les seves pròpies poblacions o per fabricar biocobustibles. Les conseqüències del neocolonialisme agrari, com se l’anomena, són, entre d’altres, el desplaçament forçós de milers de petits agricultors, pastors i poblacions indígenes que es queden sense casa i sense terres per cultivar, abocant-los a la indigència i creant enormes tensions socials.

La FAO ha anunciat que el tema oficial del Dia Mundial de l’Alimentació 2012 se centra en les cooperatives agrícoles i les organitzacions rurals, per destacar el seu paper en la millora de la seguretat alimentària i en l’eradicació de la fam. El Fons Pitiús dóna suport a través de diversos projectes a organitzacions d’aquest tipus. Però aquestes organitzacions tenen poc marge de maniobra davant unes lleis de mercat que legitimen els guanys desmesurats d’uns, a costa de la pobresa d’altres. La fam és el principal problema que té el món avui en dia, raó per la qual els governs han de treballar conjuntament per posar fre a l’economia financera i contribuir així a la consecució del primer dels Objectius del Mil·lenni: eradicar la pobresa extrema i la fam. 

LA FORÇA NO-VIOLENTA

L’any 2007, l’Assemblea General de Nacions Unides va resoldre que el 2 d’octubre (data del naixement de Gandhi) s’observaria cada any el Dia Internacional de la No-violència i va convidar els Estats Membres, les organitzacions civils i la ciutadania a difondre en aquesta jornada la no-violència a través d’activitats educatives i de sensibilització.

Donat que la no-violència és un instrument poderós per aconseguir transformacions socials i polítiques en favor de la justícia social i el respecte als Drets Humans, des del Fons Pitiús de Cooperació volem aprofitar aquesta efemèride per impulsar la població pitiüsa a abandonar actituds de resignació i passivitat i a implicar-se activament en la consecució d’una cultura de pau arreu del món. En un món on 1.000 persones moren cada dia víctimes de la violència armada i 3.000 resulten ferides, on més de 800 milions de persones no tenen accés a aigua potable i on la pobresa extrema afecta més de 1.000 milions de persones, no hi caben excuses de cap tipus per retardar més el nostre compromís individual i col·lectiu per reclamar avanços urgents en l’eliminació d’aquestes xacres.

Si feim una mirada a la història recent, hi trobarem èxits significatius assolits a partir de la no-violència. Els més coneguts són, segurament, els de la descolonització de l’Índia seguint els postulats no-violents de Gandhi i la lluita pels drets civils de la comunitat negra als Estats Units que va encapçalar Martin Luther King. Però, n’hi ha molts d’altres que val la pena no oblidar. La resistència no-violenta a l’ocupació nazi a Dinamarca i Noruega (1940), als règims comunistes de Txecoslovàquia (1968) i Polònia (1980) a la dictadura de Bolívia (1978) i d’Uruguai (1983) i, molt més recentment, l’inici de les revoltes de la Primavera Àrab (2011) en són alguns exemples. La revisió d’aquestes experiències no-violentes ens ha de donar confiança en el paper que cadascun i cadascuna de nosaltres podem desenvolupar en la creació d’un món més habitable i més respectuós amb els drets humans i amb la justícia social.

Així i tot, la idea que la violència directa, estructural o cultural, va unida sense remei a la condició humana està molt arrelada en el pensament col·lectiu, fins al punt que moltes persones la consideren una veritat incontestable. Però, aquesta és només una actitud acomodada que permet autojustificar la manca de responsabilització en la millora de la capacitat pròpia de fer front als conflictes que ens afecten com a individus i com a societat.

És fonamental, doncs, que unim el nostre esforç al de multitud d’organitzacions que treballen arreu del món per aconseguir avançar en la cultura de pau i en el desenvolupament sostenible de tots els pobles. Afortunadament, en les darreres dècades, han agafat molta volada propostes de persones i organitzacions civils que defensen que la pau no només és necessària, sinó també possible, sempre que se li dediqui un esforç decidit i continuat. Amb l’impuls d’aquests moviments, s’han fet passes molt importants. És el cas de la realització al juliol de 2012 a les Nacions Unides d’una Conferència per a un Tractat Internacional sobre Comerç d’Armes. Tot i que ha acabat sense cap acord signat (com en altres ocasions, per manca de compromís polític amb la protecció de vides humanes), ha quedat demostrat que aconseguir la pau és una urgència que està més present cada vegada a les agendes internacionals.

Per tot això, no ens quedem aturats: treballem amb la força de la no-violència.

SI VOLS LA PAU, PREPARA-LA!

NOVA CAMPANYA DE SENSIBILITZACIÓ 

 

No falten arreu veus que afirmen que la pau és només una utopia. El fet que, històricament, la humanitat hagi emprat insistentment la violència i la guerra a l’hora d’afrontar els conflictes, resulta per a moltes persones argument suficient per afirmar que, d’aquí endavant, els homes i les dones seguirem actuant de la mateixa manera.

Afortunadament, però, en les darreres dècades, han agafat molta volada propostes de persones i organitzacions civils que defensen que la pau no només és necessària, sinó també possible, sempre que se li vulgui dedicar un esforç decidit i continuat tant en les accions individuals com en les col·lectives. El desarmament, l’educació per la pau i la no-violència es presenten com les vies per eradicar la pobresa, els abusos arreu del món contra els drets humans i les dramàtiques conseqüències sobre les vides humanes de la lluita armada.

Amb l’impuls d’aquests moviments, s’estan donant passes molt importants com la realització al juliol de 2012 a les Nacions Unides d’una Conferència per a un Tractat Internacional sobre Comerç d’Armes. Tot i que ha acabat sense cap acord signat, ha quedat demostrat que aconseguir la pau és una urgència que està més present cada vegada a les agendes internacionals.

En aquesta mateixa línia, el Fons Pitiús ha decidit portar a terme una campanya de sensibilització des de la tardor de 2012 a l’estiu de 2013 per donar a conèixer la relació que existeix entre el desenvolupament, els drets humans i la pau i per fomentar entre la població pitiüsa actituds compromeses i responsable en favor de la pau.

OBJECTIUS DE LA CAMPANYA:

 - Contribuir a la construcció d’una cultura de pau basada en la no-violència, l’educació per la pau i el desarmament.

 - Explicar per què el comerç d’armes mal regulat afavoreix la violència armada, la pobresa i els abusos contra els drets humans.

 - Conscienciar la població pitiüsa sobre el fet que la pau només pot existir si es treballa en les quatre “D”: desarmament, drets humans, democràcia i desenvolupament.

 - A partir de l’educació per la pau, fomentar entre els infants i joves un compromís amb la no-violència com a mitjà per a la resolució de conflictes.

LA FORÇA DEL SABER

 

L’alfabetització és la capacitat de llegir, escriure, interpretar un text senzill i utilitzar els números i, tot això, en un context socioeconòmic, polític, cultural i lingüístic. La seva importància és cabdal, i això va fer que Nacions Unides proclamés el 8 de setembre de 1965 el dia de l’alfabetització. L’objectiu és recordar-nos que l’alfabetització és un recurs per a l’autonomia personal i un factor de desenvolupament social i humà. És essencial per eradicar la pobresa, reduir la mortalitat infantil, detenir el creixement demogràfic, instaurar la igualtat entre els sexes i garantir el desenvolupament sostenible, la pau i la democràcia.

Malgrat això, el nostre món aboca xifres esfereïdores:  hi ha 793 milions d’adults analfabets, les dos terceres parts dels quals són dones; 67’4 milions d’infants no estan escolaritzats i n’hi ha molts més que assisteixen a l’escola de forma irregular o que abandonen els seus estudis. Això té conseqüències molt greus per al seu futur ja que, aquests infants, passaran a  formar part dels cicles de pobresa.

Molts dels factors que afavoreix l’alfabetització s’identifiquen amb els Objectius del Mil·lenni, que tots els països es varen marcar com a fites a aconseguir en 2015 i que permetien una major igualtat entre les persones que viuen al món. Dels vuit objectius marcats, la consecució de l’objectiu 2 (assegurar que en 2015 tots els boixos i boixes del món podran acabar un cicle complet d’ensenyament primari) contribuiria a aconseguir la resta d’objectius. Aquest fet fa que l’educació i l’alfabetització siguin pel Fons Pitiús de Cooperació sectors prioritaris. Així, la meitat dels projectes que anualment financen les institucions públiques pitiüses a través del Fons, hi estan dirigits. A través d’aquests projectes els infants escolaritzats aprendran a llegir i a escriure, a relacionar-se amb els iguals, a adquirir coneixements del seu medi i competències bàsiques que faran servir durant tota la seva vida. Tot això, els donarà més oportunitats en el futur i, sobretot, els donarà la dignitat que tota persona necessita per viure.

Així mateix, no oblidem que l’alfabetització possibilita una societat formada per persones conscients, crítiques, amb capacitat per exercir el poder de ser ciutadà o ciutadana i de transformar el seu propi entorn. En paraules del Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, l’alfabetització obre el camí cap a una major justícia, igualtat i progrés i pot ajudar les societats a curar ferides, a més d’impulsar processos polítics i contribuir al bé comú.

Però, tot i que, segons la UNESCO, s’han fet alguns avenços, no sembla que aquest objectiu es pugui complir en 2015,. Els factors que influeixen en aquesta situació són diversos, però la realitat és que la universalització de l’educació no és una prioritat en l’agenda política mundial. La despesa militar (en 2005, la reducció d’un 1% de la despesa militar mundial podria haver proporcionat educació primària a tots els boixos i boixes del món durant aquell any); el deute extern, que és una llosa pels països del sud i que impedeix la protecció social; o el finançament insuficient dels programes educatius per part dels governs i els organismes d’ajut per al desenvolupament, són un bona prova d’aquesta falta de compromís.   

L’educació ens dóna llibertat i capacitat d’actuació. Si, com a éssers humans, aspiram a la justícia i la pau, hem de reivindicar aquest dia i exigir als nostres governants que l’educació universal passi a ser el primer punt de l’agenda política mundial.