divendres, 29 de novembre del 2013

LA DECISIÓ DE COMPRAR ROBA



Sempre que en les nostres activitats d’educació per al desenvolupament hem preguntat per a què serveix la roba, l’alumnat ens ha contestat, amb tota lògica, que per a protegir-nos, tapar-nos, abrigar-nos... Però, a continuació, apareix algú que, amb la boca petita, diu:  “per anar  guapus/es, “per ser fashions”, “per estar in”,... I és que, per poc que ens hi fixem, podrem comprovar que existeix una gran pressió mediàtica i publicitària que incita a adquirir noves peces de roba que, suposadament, ens faran lluir més i que ens asseguraran major acceptació social. Això ho tenen ja ben interioritzat els nens i nenes de les escoles d’Eivissa i Formentera: saben que han de seguir les tendències que van sorgint per no perdre el tren, per no quedar “desfassats” i per poder anar vestits com correspon a la moda en cada moment.

I és que, no en va, les grans empreses multinacionals utilitzen totes les estratègies publicitàries que tenen al seu abast: unes ens recorden que van canviant les estacions de l’any, altres ens presenten persones famoses amb una imatge estèticament impecable, altres ens mostren gent que desborda alegria... Així, el món del vestit, es presenta com un àmbit glamurós, luxós i que ens promet una felicitat que està al nostre abast només practicant aquesta suposada activitat d’oci que anomenam “anar de compres”. El missatge que finalment rebem infants i adults és: compra nova roba i seràs més feliç, seràs algú millor i amb més èxit!

Tot això fa que, habitualment, quan volem adquirir noves peces de roba, la nostra decisió es basi en qüestions com aquestes:

- M’agrada?
- Quin preu té?
- Em queda bé?
- Està de moda?
- De quina marca és?

De fet, aquestes són les preguntes que sorgeixen a les aules quan demanam a l’alumnat quin procés de reflexió fan abans de consumir roba. Per a alguns hi té més pes el preu, per a altres la moda o la marca, però en general, està molt estesa l’opinió, tant dins com fora de les aules, de què basta respondre aquestes preguntes per prendre una decisió adequada a l’hora d’adquirir peces de vestir.

Però tot i l’esplendor d’aquest món i, malgrat la quantitat d’hores de televisió i ràdio i de pàgines de revistes i diaris ocupades en parlar sobre la moda i sobre les noves tendències, hi ha una pregunta essencial que ni tan sols se sol formular: què en sabem en realitat de la nostra roba, de la seua procedència, del procés de fabricació, de les condicions laborals? Després d’un moment de silenci, a les aules, quan hem fet aquesta pregunta, la resposta majoritària és: “no en sabem res”.

I és que no és fàcil ni freqüent que ens arribi informació sobre l’altra cara del món de la moda. Una cara que viuen diàriament milers de treballadores i treballadors del sector tèxtil a diversos indrets del món, on les grans multinacionals de roba hi han traslladat la seua producció. Als tallers de països asiàtics (Bangladesh, Vietnam, Cambotja, Indonèsia, Xina, Índia, etc) o nord-africans (Marroc, Tunísia, Egipte), les violacions de drets humans i laborals, amb salaris de misèria i llarguíssimes jornades de feina, són una constant. Com també ho és encara l’explotació infantil, o l’ús de productes químics d’elevada toxicitat en el procés de tenyit de les peces de roba que malmeten el medi ambient i la salut de les persones.

Quan l’alumnat comença a descobrir tot el que hi ha darrera els focus, els aparadors i les passarel·les, de seguida s’adona que només podrem exercir un consum responsable de roba si afegim moltes altres qüestions al nostre procés de decisió. Nenes i nens conclouen que són necessàries també aquestes reflexions:

- Necessit realment aquesta roba?
- On s’ha fet?
- Qui l’ha fet i en quines condicions de feina?
- S’han utilitzat productes tòxics en el procés de fabricació?
- Em durarà molt? És de bona qualitat?
- Estic cuidant bé la roba que ja tenc, per tal que tengui una vida útil més llarga?
- Quan ja no em va bé, la pot reutilitzar una altra persona?

Són preguntes molt pertinents, veritat? No trobau que tots i totes les hauríem d’incorporar a la nostra manera habitual de relacionar-nos amb la roba?

dilluns, 4 de novembre del 2013

VIURE AMB MENYS PER VIURE MILLOR



Aquest és el títol de la campanya que el Fons Pitiús de Cooperació ha posat en marxa en octubre i que tindrà continuïtat fins el mes de juny de 2014.  La campanya té per objectiu mostrar el decreixement com una alternativa per fomentar la justícia, la igualtat i el respecte al medi ambient.

La filosofia del decreixement podria resumir-se amb una cita d’un del seus ideòlegs, Serge Laouche: L’home pot trobar la felicitat només si sap limitar les seves necessitats.

Sembla una fita a l’abast de tothom però, en canvi, hem creat una societat que diàriament ens intenta convèncer (i, desgraciadament, moltes vegades ho aconsegueix) que és imprescindible acumular quantes més coses millor, identificant tot allò material com a necessari i el consumisme amb el benestar i la felicitat.

El nostre sistema està basat en el creixement constant i, per tant, requereix d’un consum de recursos molt elevat per poder mantenir tots els seus engranatges en funcionament. A més, aquest creixement, en el cas dels països del Nord, es vincula estretament amb l’espoli dels recursos humans i naturals dels països del Sud.

En aquest context, el decreixement es presenta com un corrent de pensament que neix de la idea que els recursos del planeta són limitats i que, per tant, és necessari disminuir la producció i, conseqüentment el consum, com a única fórmula per equilibrar la relació dels éssers humans amb la naturalesa. Segons Latouche, l’objectiu no és prendre mesures per anar reduint el consum a llarg termini, sinó que es fa necessari un canvi radical en el sistema de valors que redueixi el nostre impacte a nivell global.

Així, es pot parlar de tres dimensions en el decreixement: ecològica, econòmica i social. La primera es basa en la conservació de la naturalesa per damunt de tot; la dimensió econòmica es refereix a la necessitat de disminuir la producció i el consum, tendint cap a una economia solidària que promogui les relacions, la convivència, la participació...;
finalment, la dimensió social es refereix als canvis necessaris que s’han de fer en els paràmetres de vida i que inclourien un  gir cap a la simplicitat, la redistribució dels recursos, la reducció de les hores de feina...